El ardor

El ardor sembla un discurs on una ombra parla sobre la necessitat de convertir en immortals a les comunitats outsiders, adolescents, velles, queers i cossos al marge, fer d'ells bandes de carrer que visquen el desig com un estat romàntic immortal, contra el consum ràpid, com a eina de destrucció de la societat afectivocapitalista. Somni amb una cremor que és el desig posat en crisi, no limitat a la pornografia sinó a la possibilitat d'engendrar un estat quasi sant, d'entusiasme etern.

Somni amb ocupar els carrers amb passió. Hi ha alguna cosa d'incendiari en el discurs de la peça i molt de poètica influenciat per les teories postanarquistes de Hakim Bey, la narrativa salvatge i queer de William Burroughs o Arthur Rimbaud i la idea de la immortalitat dels cosmistas russos (exigim al biopoder que faça immortals als desheretats, ja són vampirs). Des de l'escenari es mira des de lluny el concepte de revolució, d'una manera que reflecteix l'òptica contemporània des de la qual mirem el canvi en la societat actual: com un romanticisme cinematogràfic impossible (estem encarnant El Romàntic). Al final del tot el que semblava un discurs era un poema dedicat al carrer i als meus pares. I el que semblava un monstre era un marica.