De Hollywood a la Mutant: l'extraordinària vida d'una figurant invisible

Eixa paradoxa servix com a punt de partida. La figura dels extres o l'extra (quant a paisatge es referix) passa a ocupar el centre del relat i convida a desplaçar la mirada cap a allò que roman en els màrgens, cap al que sempre va ser ací, però rares vegades va ser observat. La peça proposa una pregunta senzilla: què ocorre quan desplacem la mirada cap a allò que sempre ha romàs en els màrgens? Qui decidix quins cossos ocupen el centre de la imatge i quins queden relegats al fons? Més que oferir una resposta, I was told obri un espai des del qual tornar a mirar allò que el cinema i potser també la nostra manera de mirar ha mantingut fora de focus. Perquè ser present no és el mateix que ser visible.

La peça es deté en eixe límit: els cossos que esperen al fons, els gestos que es confonen amb el decorat, les presències que semblen deixar d'existir quan ningú les mira. O potser mai desapareixen. N'hi ha prou amb canviar el lloc des del qual es mira. Des d'ací sorgix una pregunta: és possible que tots siguem reemplaçables? Pot la mirada oblidar verdaderament la presència d'algú que roman sempre ací, davant dels nostres ulls?