Editorial
A la nostra portada no hi ha fulles que tallen res; a la nostra guillotina hi ha un teló: el teló de les arts escèniques valencianes. I no ens podem permetre que caiga.
Aquest teló, tot i que està sostingut per moltes cordes, és fràgil. Com el mateix sector; com tota la cultura. Està sostingut pel treball incansable i vocacional de milers de professionals de les arts escèniques, que cada dia ideen, escriuen, interpreten, construeixen, dirigeixen… fins a l’extenuació. Està sostingut per les inversions que les administracions destinen a aquest treball incondicional. Està sostingut pels centenars de gestors culturals que aposten per compartir el fet escènic als seus municipis. I està sostingut per tu, pel públic que decideix comprar una entrada i acudir als teatres, a les places, als auditoris…
Entre tots, el teló continua amunt. Però les cordes flaquegen, es desgasten i cada vegada el pes és massa gran per a unes tramoies gastades.
Potser la feina dels creadors i creadores necessita l’alé, el respecte i l’esperança; potser les inversions no són suficients i l’aposta ha de ser més gran i d’acord amb el nombre de creadors i projectes; potser els gestors necessiten reconeixement a la seua tasca i un bon finançament per enfortir un circuit que complisca les expectatives; potser el públic necessita conéixer millor l’oferta escènica i assegurar-li l’accés a la cultura escènica. Perquè sense aquests darrers, sense el públic, el teatre perdria el seu sentit, la seua raó de ser, i per tant la nostra.
No deixarem que el teló caiga. Entre tots reforçarem les cordes que el sostenen. Les arts escèniques són un bé essencial que no ens podem permetre perdre.