Actualitat
"Los chicos del coro, el musical" parla dels xiquets oblidats, però també del camí que travessa l'arc de Sant Martí i condueix a la llum d'abril. Parla de la innocència, del joc, de l'amor... Parla de l'esforç i de la solidaritat, de la feina i de l'entusiasme... Parla de la vida. Parla de l’art.
El 1949, el professor substitut Clement Mathieu arriba a l'internat "Fons de l'estany", on el director Rachin ha imposat un règim sever i rigorós sense lloc per a la música. Mathieu, antic compositor sense sort, salta les normes per descobrir la bellesa del món a uns joves educats sota l'aspror de la Segona Guerra Mundial. Amb aquest plantejament, inspirat en la seua pròpia infància i en un vell clàssic del cinema francès, Christophe Barratier va crear una de les pel·lícules veritablement inoblidables dels inicis del segle XXI.
"Los chicos del coro, el musical" no és només l'adaptació d'un film que tots estimem. És, al mateix temps, una aposta per parlar de la necessitat de la música, de l'art, per al creixement personal. Com deien els antics filòsofs i pensadors, no és només que la música amansisca a les feres (en este cas, a uns xiquets més revoltosos que feroços), sinó que l'art és allò que ens fa autènticament humans. Sense la sensibilitat, sense la delicadesa, sense els matisos que il·luminen l'ànima i la personalitat, no seríem lliures ni molt menys arribaríem a conéixer com són per dins els altres.