Hipocondriart

Paula inaugura exposició d’art neofiguratiu a un museu de reconegut prestigi. Els crítics diuen d’ella que és “un portent de futur”. Potser estem davant la pròxima Jenny Holzer. Dos homes, al museu, creuen les mirades mentre contemplen un dels seus cuadres: una vagina gegant amb motius bucòlics i abstractes plena de significats ocults per descobrir. Un dels homes te l’empremta dactilar d’un tal Jesús. L’altre és el pare de l’artista, la Paula. A mesura que avança la relació d’aquests dos desconeguts, prompte descobrim que les intencions d’un d’ells són realment fatalistes, ja que porta una bomba pegada al cos i es troba disposat a “rebentar-ho tot” d’un moment a un altre.

A partir d’aquesta rocambolesca situació, Hipocondriart reflexiona entorn de l’individualisme vigent i com l’art ens enfronta permanentment amb la realitat, sent
eina d’espill on un pot arribar a veure’s reflectit a si mateix i al seu temps. L’obra, es presenta aleshores com una radiografia del nostre temps, un escàner del nostre “ara” més emocional. Vivim una època en la qual sembla que no som capaços d’empatitzar amb l’altre, d’escoltar-nos, d’entendre’ns.

El text, d’irreverent caràcter tragicòmic, es debat en una balança entre la interpretació catastròfica quasi misantropa cap a l’individu contemporani i el llegat de l’art com a punt d’inflexió i reflexió.

Només si som conscients del nostre temps perdut, serem capaços d’invertir en el temps que està per vindre.

Text guanyador al IV Torneig de dramatúrgia valenciana (2020).