Les Bàrbares

Una tragicomèdia que oferix un retrat sincer i profund sobre la generació de dones que van trencar motles.

Susi, Carmen i Encarna, amigues des de l’escola, es reunixen en un hotel allunyat de la ciutat. Han passat sis mesos des de la mort de Bàrbara, una dona trenta anys menor que elles i a qui totes van apadrinar i estimar de manera diferent.

L’última voluntat de Bàrbara és posar sobre la taula la visió que tenen unes de les altres i d’elles mateixes. La seua relació amb el treball, la maternitat o el feminisme. I així es crea un relat amb el dibuix del mapa de les seues contradiccions, alhora que es traça el destí de la seua amistat.
 
NOTA DE L’AUTORA:

Vaig escriure Les bàrbares perquè sentia una fractura entre la generació de la meua mare i la meua. Era el moment posterior a l’eclosió del MeToo. L’actriu Catherine Deneuve i altres dones franceses van escriure un manifest en contra d’aquella onada reivindicativa, i les seues paraules representaven, crec, el malestar d’algunes dones que, també aquí, se sentien contràries al que estava passant. Este rebuig va cridar la meua atenció; em vaig preguntar si es tractava d’un sentiment generacional. Vaig comprendre que moltes altres dones de la seua època sí que se sentien interpel·lades, alleujades, il·lusionades pel canvi que proposava la generació de les seues filles. D’altres es mostraven indiferents i expressaven amb gràcia que els problemes veritables estan en un altre lloc.

Totes estes dones diverses i complexes, resistents a qualsevol etiqueta, són la inspiració d’esta obra: les primeres a divorciar-se o a destacar professionalment, però també les que continuen casades amb el seu primer xicot, les que mai no es van definir per la seua feina o les que van gaudir dedicant-se plenament a la criança. Les que són referents de modernitat sense saber-ho. Les que lluiten cada dia per acceptar-se. Esta generació sentia (o sent?) de vegades que són jutjades per les seues idees o decisions.

En definitiva, Les bàrbares proposa un diàleg entre generacions. És una obra sobre les nostres contradiccions, però, sobretot, una celebració de l’amistat. De totes les meues obres, és sens dubte la més lluminosa perquè s’atrevix a ser divertida a partir d’un tema que, en general, tendix a enfadar-nos i separar-nos. Defensa radicalment la possibilitat d’estimar-nos malgrat les diferències. Potser estes diferències són, fins i tot, un bon motiu per estimar-nos.