Les Troianes. Fucking Nowhere

De Josi Alvarado a partir d'Eurípides. Direcció: Santiago Sánchez

Es pot fer poesia després d'Auschwitz? Teatre antibel·licista després de Gaza, de Ucraïna? Per què hi ha guerres que  continuen considerant-se justes? Quina és la responsabilitat dels mitjans occidentals en la disneyficació dels conflictes? Les Troianes Fucking Nowhere incomoda en les preguntes i dona veu a les víctimes: la població civil i, en especial, a les dones i els seus fills.

Si Eurípides alçara el cap el tornaria a enterrar en veure Cassandra atacada per Àiax en el lavabo d'un bar, en veure Taltibi, el missatger, convertit en un reporter de guerra corromput pels Déus del mercat.

Les nostres troianes són belles i herètiques. Es diuen Andròmaca i Hècuba però també Fàtima i Svitlana i són crit i són música, rialla i campana. Perquè la història no té per què estar condemnada arepetir-se. Perquè aquesta vegada elles escriuen el final.