Any de col·lapse, any de béns?

La pandèmia ha posat al descobert la situació i les contradiccions de la cultura valenciana.

Paradoxalment, la Cultura ha estat un element actiu durant el confinament. La lectura, l'audiovisual, la música, el teatre... s'han convertit en les crosses per suportar aquest context. Cal destacar la generositat dels sectors culturals, tant públics com privats, oferint, a través de les xarxes, obres culturals majoritàriament de manera gratuïta. Cal recordar, però, que el treball cultural, que la creació i l'art, no són gratuïts.

La cultura ha patit greument el tancament de locals i la manca despectadors. Encara que, segurament, ha estat també l'època que ha rebut més ajuda pública per sobreviure a aquesta situació. Mai no n'hi ha prou, però cal reconèixer que els pressupostos públics autonòmics (i també locals) han intentat frenar el col·lapse; una cosa que no va passar en la crisi econòmica del 2008. Segons les dades de la Generalitat Valenciana, el pressupost cultural ha augmentat progressivament des del 2015 al 2021 gairebé un 85%. No hi ha hagut cap sector cultural que no hagi augmentat el pressupost públic de manera significativa. No obstant, no només és qüestió de diners (imprescindible però insuficient).

El sector cultural valencià viu una crisi permanent. La pandèmia plou sobre mullat, cau sobre una cultura precària a nivell laboral, feble en estructures, amb infraestructures públiques a tots els municipis poc rendibilitzades, amb falta de cohesió al sector (la crisi de la pandèmia ha vingut a reforçar els llaços de connexió entre les diverses associacions), amb la necessitat de crear nou públic, i amb l'exigència de la qualitat en les obres artístiques (imprescindible perquè la cultura sigui més que divertiment). No podem negar la gran oferta que hi ha en edició de llibres, arts escèniques, exposicions,...

Socialització i professionalitat

No obstant això, no tot consisteix en quantitat sinó en qualitat, cosa que obliga a distingir dues facetes: la cultura com a socialització i com a professió.

La “professionalitat” és un valor perquè les societats tinguen un potencial crític de pensament i una oferta basada en valors diferents del consum mateix. Sé que a molts no els agrada parlar de la professionalització o la indústria cultural, dels llocs de treball o del que aporten al PIB, perquè sembla que supose referir-nos a termes econòmics i que, lògicament, la cultura abasta molt més. Però tinc la impressió que la ciutadania no som prou conscients de les diferents professions i especialitzacions, és a dir, del gran nombre de persones que treballen darrere d'una posada en escena (editors, llibreries, maquilladors, il·luminadors, guionistes, dissenyadors,…) .

A més, és fonamental disposar d'una bona estructura cultural per modificar hàbits i comportaments, crear alternatives econòmiques i, sobretot, disposar d'una potent oferta de qualitat. Cal modificar la percepció social que la cultura és ornamental, superficial, un luxe innecessari, un divertiment ocasional. Disposar d'una cultura de qualitat significa una formació permanent com a esperits crítics. I per això, la política cultural ha de, no només repartir, sinó també seleccionar.

Hem d'exigir cultura de qualitat perquè el públic siga més nombrós, exigent i crític. Això ajudarà una ciutadania més democràtica. La Cultura disposa de dues qualitats: és un element potentment socialitzador i irradia valors ètics.

Nous reptes: grans plataformes i noves tecnologies

A la mateixa idiosincràsia valenciana cal sumar-hi que el temps no s'atura. Sobre la taula apareixen noves amenaces o oportunitats, segons es configuri. Per exemple, la globalització i limperi de grans empreses com Amazon o les noves tecnologies. El que és digital fa temps que està entre nosaltres, però ara ha explosionat a causa del confinament. Això obliga a reinventar-se i tampoc no té la mateixa transcendència en tots els sectors.

Les situacions són molt diferents a cadascun dels àmbits culturals. No tenen els mateixos problemes el sector del llibre que les arts escèniques i encara menys els festivals de música o els petits clubs. Altres sectors com el còmic o els videojocs es troben amb una realitat diferent. La recuperació de cada sector tampoc no serà lineal.

Pacte ciutadà per la cultura

Queda molt per fer però hi ha una peça clau que no hem aconseguit encara: que la ciutadania en conjunt comparteixi i comprengui el valor de la cultura.
La Cultura i la Ciència no són càrregues per a l'economia sinó inversions, potents dinamitzadors socials amb un ingrés econòmic significatiu, activitats generadores de riquesa i creació d'ocupació, de cohesió social, i de foment d'uns valors ètics imprescindibles per a una ciutadania responsable.

Per això, resulta imprescindible un canvi de paradigma social que consolide un pacte ciutadà perquè la Cultura i la Ciència es consideren com a sectors de primera necessitat.