Un metge militar retirat que gaudeix del temps lliure creant fragàncies, el seu fill gran i la menuda, amb qui comparteix major complicitat, son el nucli familiar que sacseja l’arribada d’una de les Iaies de la Plaça de Maig. La companyia valenciana Arden presenta un espectacle ambientat a l’Argentina, que retracta els fets ocorreguts i els que es volen oblidar d’una campanya de aniquilació de l’oposició ideològica a la dictadura entre el 1976 y 1983 amb conseqüències que perduren hui dia.
L’espectador anirà rebent pistes, peces del puzle d’esta història que ha de completar mentre avança una trama colpidora, que recorda els perills de la propaganda política i l’acceptació social acrítica dels seus dogmes. Quan l’ultra dreta continua el seu ascens mundial, el nou espectacle d’Arden desperta emocions i reflexions.
L'espectacle 'El perfume del tiempo' està ambientat a l'Argentina, per què tries precisament aquesta història per a tancar la ‘Trilogia de la Memòria’?
Perquè després de centrar les dues primeres obres a Europa, volia ampliar el punt de mira a una altra part del món, especialment a Llatinoamèrica, tan pròxima a nosaltres.
Què cerquen provocar en l'espectador les peces que formen part d'ella, 'Shakespeare en Berlín', 'La invasión de los bárbaros' i 'El perfume del tiempo'?
Reflexionar sobre el passat més immediat i les conseqüències d'uns fets que hui dia molta gent ha oblidat, però el germen de la qual és present entre nosaltres. Advertir que no estem mai fora de perill de la barbàrie, la ignorància i la intolerància, que tots aquests fets van ocórrer de veritat i no són només “història”.
Heu definit el ‘segell Arden’ com a teatre que utilitza el passat per a parlar del present. Què ens diu El perfume del tiempo sobre la nostra societat?
Que no hi ha pitjor crim per a una societat que la desinformació i el desinterès per la realitat que els envolta, els falsos dogmes, les mentides ‘oficials’ i la falta de compromís amb la veritat. Aquest és el millor caldo de cultiu per al ressorgiment dels totalitarismes i el feixisme.
Una vegada més, una història xicoteta serveix per a explicar la Història, amb majúscules. Quina trama trobarà l'espectador que acudisca a veure ‘El perfume del tiempo’?
La trama de l’obra és prou senzilla, fins i tot jo diria que bàsica, que té el seu centre en el nucli familiar, en l'ecosistema més robust de la societat. És ací on a poc a poc s'anirà teixint una trama que ens porta a conèixer una realitat que afecta la pròpia família i com una ona expansiva a tota una societat. Tot açò en una conjuntura on el país estava donant en eixe moment una imatge de modernitat i progressisme, organitzant fins i tot un mundial de futbol.
L'equip és fonamental en la posada en escena. Amb qui has col·laborat i què aporta a l'espectacle?
Primer amb un repartiment (Juan Carlos Garés, Manuel Valls, Iria Márquez, Marisa Lahoz i la col·laboració de Lucía Poveda) que és la base de la peça. Uns actors i actrius que encarnen a la perfecció el seu rol en l'obra. Després amb un escenògraf, Luis Crespo, que ha sabut sintetitzar molt bé els espais on transcorre l'acció. Una dissenyadora de vestuari, María Poquet, que ha creat un propi llenguatge en l'abillament dels actors, utilitzant un color determinat per a cadascun amb el seu propi significat. Una il·luminació minimalista però precisa de Pablo Fernández i una creació d'audiovisual, realitzada per l’argentí Fede Caraduje, que és tot un document històric de la realitat paral·lela de la nostra història. Un equip que ha aportat rigurositat i credibilitat a la història que volia contar.
Per primera vegada no t'has centrat en la direcció i autoria, sense formar part de l'elenc de l'obra. Com has viscut aquest canvi de rol?
Ha sigut guaridor i reconciliador. Per fi he pogut crear una història des de fora, sense la pressió d'actuar al mateix temps. M'ha donat perspectiva, objectivitat i realitat, i m'ha retornat a la direcció pura i dura. A l'ofici concret, sense haver de sacrificar res pel fet d'actuar al mateix temps. És molt probable que continue un temps en aquesta línia.
Per a aquesta història, igual que per a la resta de la trilogia, has triat un to de thriller dramàtic. En què consisteix exactament i per què creus que pot ser més atractiu per a l'espectador?
Crec que és un gènere que sempre atrau i interessa i que fa que la història no es convertisca en un docudrama o en un ‘novelón’. Li confereix més agilitat i l'acosta més al gran públic.
Pot l'espectador espanyol i valencià sentir-se identificat, interpel·lat per aquesta història? Quines són les reaccions del públic després de les primeres funcions a Andalusia i Extremadura?
Per a bé o no, és una història universal. Uns fets que han passat i que desgraciadament passaran arreu del món en el futur. No importa la nacionalitat. L'empatia funciona en l'ésser humà, i quan es plantegen fets tan clars en els quals la consciència i la moral es veuen seriosament tocades, la resposta sol ser molt bona. Així ens ha ocorregut a Càceres i a Sevilla on es va poder veure l'obra a finals de 2022. El menys rellevant és on va ocórrer. La història en si mateix és el que importa. No obstant això, és molt fàcil establir paral·lelismes amb fets que han ocorregut al nostre país en el segle XX, fins fa ben poc, i que com altres tants fets que van tenir de còmplice al poder polític, es van silenciar deliberadament.