Chema Cardeña: "La memòria històrica és una assignatura pendent"

Per María García Torres

Precisament a la Sala Russafa, el centre cultural que impulsa i gestiona la formació valenciana, del 6 de febrer a l'1 de març es va poder vore aquest drama que interpreta el propi Cardeña al costat de Juan Carlos Garés, Iria Márquez i Rosa López.

D'on naix aquest projecte i quant temps t'ha costat madurar-lo?

Vaig començar a treballar-ho fa molt de temps, em va interessar conèixer quines obres d'art de la col·lecció del Prado havien estat protegides a les Torres de Serrans durant la Guerra Civil. D'ací vaig anar tirant del fil, hi havia algunes que mai es van recuperar, que estaven classificades com a 'perdudes', com a 'desaparegudes' o com a 'destruïdes'. Em va fer pensar en quanta gent d'aquella època podia tindre les mateixes etiquetes, en un bàndol i un altre. Ací es va començar a gestar aquesta història.

Aquest nou espectacle segueix l'estela de 'Shakespeare a Berlín', ja quatre temporades de gira?

D'alguna manera sí, perquè també parla de la història recent i de la memòria. Però ací he hagut de trencar el meu pudor per parlar d'Espanya. En les produccions d'Arden no havia tocat aquest tema des de La puta enamorada, sempre et dóna cert respecte parlar del teu país. I sé que hi haurà controvèrsia perquè la gent surt molt tocada de la funció. Tots tenim històries de familiars o d'amics que estan relacionades amb el conflicte. Han passat molts anys però encara estem connectats amb aquest enfrontament que era entre veïns, entre germans. M'ha costat molt superar les meues pròpies pors, els meus tabús, els meus prejudicis ... però crec que els creadors hem d'estar compromesos amb la nostra època i el tema de la memòria històrica és una assignatura pendent. Ens han crispat molt, ens han enfrontat, ens han obligat a posicionar-nos però, realment, no hi ha hagut una reflexió sobre aquest tema. Amb La invasión de los bárbaros convidem al públic a que es prenga el seu temps, a que pense, al fet que desenvolupe les seues pròpies idees sobre un passat que, si no comprenem, tenim el risc de repetir.

La peça transcorre entre 1939 i 2009, amb dues trames que discorren en paral·lel. Com es trasllada això a l'escenari?

Ho hem dividit en dos, una mateixa taula té una part el 1939, més tosca, com a part del mobiliari dels soterranis de les Torres de Serrans on s'està interrogant una conservadora d'art sobre un quadre desaparegut. L'altra part de la taula està en el despatx d'un polític conservador a què acudeix una activista de la memòria històrica per tindre una reunió. Les escenes es van alternant, les dues històries van avançant, de vegades s'entrecreuen i fins comparteixen diàlegs. És una de les coses que més escruixidores resulten, vore que les mateixes frases, els mateixos arguments, s'han seguit usant tants anys després.

Els papers femenins d'aquesta obra representen el progrés, la llibertat. Mentre que els homes són tot el contrari. És casualitat?

En absolut, les dones en el període republicà eren veritables progressistes, no hi ha més que vore a polítiques com Clara Campoamor o Victoria Kent, que eren molt cultes. Era un període esperançador, es va aconseguir el vot per a la dona, incloure-la en els governs, educació universal ... El 2009 també les dones estaven liderant moltes lluites i tenien un paper fonamental en la recuperació de la memòria dels seus familiars desapareguts en la guerra. En aquesta obra, elles representen la força i la raó. En canvi, amb els personatges masculins em va costar molt empatitzar, descobrir la humanitat que hi havia en aquell tinent franquista i aquest alcalde conservador, però era important entendre'ls, com ho és que els espectadors també puguen escoltar-los.

Quin paper juga el quadre que dóna títol a l'obra, 'La invasión de los bárbaros'?

Aquest quadre d'Ulpiano Checa figurava com a desaparegut en els arxius del Prado després del conflicte. L'obra comença precisament amb l'interrogatori sobre el seu parador. En realitat, no se sap què va passar amb ell, ja només queden reproduccions, l'original va desaparèixer. Però em sembla una obra fascinant perquè representa el moment en què està caient l'Imperi Romà, es veu l'enorme crueltat dels bàrbars, s'endevina què passarà al minut següent, encara que no pugues vore-ho. Em sembla que és molt semblant al que va passar ací fa 90 anys, que es va perdre el civisme. I és el que pot acabar passant hui en dia, si no aprenem del nostre passat.

L'obra s'ha estrenat a Barcelona. Com ha estat la recepció del públic?

Estrenem l'obra en un moment molt intens, pocs dies després de la sentència sobre 'El Procés'. És curiós perquè amb Shakespeare a Berlín ens va passar el mateix, estrenem un dia d'un altre moment importantíssim per a la ciutat: el 2 d'octubre, després del referèndum per la independència. Va ser tota una experiència perquè La invasión de los bárbaros parla de les dues Espanyes que estan dividides, però també de les eines que tenim per superar aquesta ruptura. I es notava que el missatge arribava a el públic d'una manera especial, escoltaves com reaccionaven davant del que compartien i al que no, com comentaven certs diàlegs. Hi va haver un silenci abans de l'aplaudiment final, que va ser molt càlid. Crec que els espectadors estaven emocionats pel que acabaven de vore perquè la veritat és que l'obra va més enllà de la política, parla del que és humà i del paper de l'art per despertar la curiositat, perquè sorgisquen preguntes a les que buscar respostes. De que manté la ment activa i, a través del coneixement, ens fa lliures. És molt important que no perdem la capacitat de pensar, que la voràgine i la immediatesa, la resposta ràpida que caracteritza als nostres temps, no ens facen manipulables.

Precisament, per estimular aquesta reflexió i esperit crític, Sala Russafa ha organitzat quatre sessions de "Divendres Fòrum". Després de les representacions del 7, 14, 21 i 28 de febrer de La invasión de los bárbaros, el públic podrà compartir la seua experiència sobre l'obra amb l'equip artístic i amb un convidat especial, que anirà variant cada divendres, vingut de l'àmbit polític , social o acadèmic per aportar el seu bagatge professional i personal a aquests col·loquis sobre peça.