El president de la Federació Estatal d´Associacions d´Empreses de Teatre i Dansa (FAETEDA), Jesús Cimarro, analitza en aquesta entrevista els avenços realitzats i les assignatures pendents per acabar de perfilar l´Estatut de l´Artista que reclama el sector de la cultura.
Com s'entén que, ja prop de complir el primer quart del segle XXI encara s'estigui parlant de crear un marc laboral per a un sector de la importància de la cultura?
És un sector en què, sobretot des de la part política i també des de la pròpia professió, no es prenia com a sector important de l'economia, tot i que la indústria cultural genera 720.000 llocs de treball anuals i uns ingressos de 42.000 milions de euros a l'Estat.
A tot això cal donar una estructura legal, i cal recordar que la reforma laboral s'havia oblidat de l'artista. Ara, amb l'estatut es tracta de tenir una relació laboral d'acord amb les característiques d'un sector atípic, amb una sèrie de característiques pròpies.
No és només una qüestió laboral. També social, des del punt de vista que són més de 700.000 persones i les seves famílies les que en viuen…
SÍ, i unes 300.000 de les arts escèniques o en viu.
L'últim acord ja materialitzat al gener mitjançant Reial decret impulsa una reivindicació històrica com és la prestació per desocupació adaptada a la intermitència del mercat laboral al sector de la cultura…
Sí, s'ha fet un pas important. De les més de 70 recomanacions aprovades pel Congrés dels Diputats [any 2018, amb el suport de tots els partits polítics], se n'estan duent a terme a poc a poc. No és fàcil posar d'acord a tothom, i el legislador té un ritme diferent del de la societat, però s'estan fent grans passos. Cal recalcar l'important treball que s'està fent per les associacions i federacions, després d'una pandèmia que ha unit el sector per treballar a l'uníson en qüestions fonamentals.
En tot cas... ací s'acaba l'Estatut de l'Artista?
No. Queden moltíssimes coses pendents. Per exemple, abordar un assumpte com la fiscalitat. Els incentius fiscals per a les empreses darts escèniques. Facilitar que la iniciativa privada aporti recursos econòmics a les arts escèniques i en viu.
En aquest capítol és molt important que els treballadors del sector puguin fer cotitzacions cada dos o tres anys. A causa de la intermitència pròpia de la seva feina, cotitzar any rere any implica una fiscalitat molt injusta, ja que sovint uns anys amb prou feines tenen feina i d'altres, molt.
Una altra reivindicació és la rebaixa de l´IVA cultural. Amb excepció de Madrid i Barcelona, les administracions són els grans contractadors de companyies. I als seus pressupostos tenen inclòs l'IVA al 21%. Si baixés al 10%, podrien disposar d'un 11% més per programar, amb el mateix pressupost.
Però baixaria la recaptació tributària…
En realitat, deixarien de recaptar, però momentàniament. Si contracten un 11% més, es genera feina i hi ha treballadors que cotitzen, se'ls fan retencions de l'IRPF i, a més, generen IVA. El que pretenem és que es donin les condicions per treballar de manera lògica.
D'altra banda, cal revisar la llei de Contractes Públics per adaptar-la a la realitat del món de la cultura. A les empreses del sector, ens contracten com si fóssim constructores, i això no té cap lògica.