Entrevista

Joan Peris: 'Per a contar històries en valencià no cal passar per l'Albufera'

El director d'El Malfet d'Inishmaan' desgrana l'espectacle amb el qual la Companyia Teatre Micalet commemora el seu 25è aniversari amb representacions del 4 al 28 de febrer

Amb l’objectiu de celebrar el seu 25è aniversari, la Companyia Teatre Micalet va a apostar l’any passat fort per un text del director angloirlandés Martin McDonagh. La pandèmia ho va desbaratar tot i només es van poder fer cinc representacions dins de l’any de la commemoració. Ara arriba l’autèntica estrena d’El Malfet d’Inishmaan, la 34ª producció de la companyia en aquest quart de segle de vida. El director de l’obra i un dels impulsors (i co-director) de la companyia, Joan Peris, ens ho conta en aquesta entrevista.

Aquest Malfet s'ha fet d'esperar més del compte...

Realment era per a celebrar en maig els 25 anys de la companyia, però just quan ens trobàvem en la primera setmana d'assatjos, va vindre el confinament. Va ser començar a assajar i tindre que parar.

Bé, però ara ja va de bo...

Tot i haver de parar, vam decidir reprendre la intenció d'estrenar dins de l'any 2020, que era el del 25è aniversari, encara que fóra durant una setmana, i és així com ja al mes de novembre es van fer cinc dies de representació. Ara puja de nou l'escenari i és una obra que té molt bona pinta.

Per?

Hi ha un treball magnífic dels actors. Els seus personatges estan molt treballats, molt dibuixats. En aquesta ocasió he canviat una mica de procedir: normalment, embaste les obres preparant les escenes, els actors,... i després ja treballe més en profunditat els personatges. En El malfet d'Inishmaan, en canvi, ho he fet a l'inrevés, començant primer per vore com interpretem aquests personatges, i una vegada teniem això, vam començar a muntar tota la resta. Ací del treball actoral ha eixit tot.

Per què una obra de Martin McDonagh?

A mi és un autor que m'encanta. És molt bèstia, animal si vols, però tot té un sentit i una obra seua sempre et deixa tocat. És com una mena de Tarantino del teatre.

I per què aquesta obra en concret?

Després d'El Jardí dels cirerers, que va ser una obra fantàstica, un top, inicialment havíem pensat fer un Molière o una comèdia pels 25 anys, i vam dir de seguir apostant sempre per un treball d'actors. McDonagh té una obra, La reina de la bellesa, que em sembla molt bona, però és per a un repartiment reduït, i tractant-se de l'aniversari consideràvem que haviem de pujar a l'escenari al major nombre possible de persones de la companyia. Jo tenia entre mans diversos textos del McDonagh, però finalment ens vam decantar per El Malfet d'Inishmaan, un muntatge que es va fer ja fa uns anys i del qual Teresa Lozano ens va passar el text.

I com adaptar una comèdia negra britànica al valencià?

Per a fer humor o contar una història en valencià no cal passar per l'Albufera. El teatre és contar històries i aquestes les pot entendre tothom. Els valencians, per exemple, tenim un humor i una manera d'entendre les coses, però quan més coses veiem més cultes ens fem; creix el nostre intel·lecte. En el cas del Malfet, tots entenem què significa viure tancat en una comunitat menuda, i com sentim per dins eixe tancament, eixa soledat. I per a això no cal anar a Irlanda. És igual en la illa d'Inishmann que a Massalfassar. Això ho entenem tots, i sobretot els sentiments.

Encara més amb la globalització, però en realitat això ha passat sempre: Shakespeare es feia a Londres i els Capuleto eren d'Itàlia, i ningú no s'estranyava.

Quina és eixa història universal del Malfet?

El Malfet és un personatge meravellós. És l'excluÏt, el marginat, d'un xicotet poble a l'illa d'Innishmaan. Té una deformació i el maltracten de normal. Quan de repent s'entera que van a rodar una película a l'illa, per a ell és la manera de trencar, d'eixir d'eixe poble, d'obtindre la llibertat.

A quin públic va adreçada?

Bàsicament a tota la gent que li agrade el teatre. Evidentment no és un infantil, però més enllà d'això li pot encaixar a qualsevol tipus de públic. A sobre de l'escenari trobarem personatges amb els quals ens identifiquem, amb gent que tots coneixem als nostres pobles.

Què pot esperar el públic?

La gent riurà molt, a més d'eixir plorant. És una d'eixes obres que toquen. A més, jo destacaria per sobre de tot el gran treball dels actors, així com el fantàstic equip de direcció i de creació, que dóna com a resultat que tot l'espectacle està embolcallat d'una estètica molt bonica.

No hi ha més remei que lidiar amb el virus, no?

Passem temps d'angoixa. Ningú no sap què passarà en qüestió de setmanes. De moment, tenim els teatres al 50% d'aforament i seria una pena que aquest espectacle es puga perdre de nou. Esperem que no siga així, perque precisament quan s'entra a un teatre és com si no haguera passat res de tot això. És com un espai apart de la pandèmia. En el teatre, encara que siga amb mascareta, la gent riu, gaudeix,... s'oblida del virus. I a més ens culturitza i ens educa.

Foto de TEA3, autor de l'article

TEA3

Equip de redacció

Diseñado y desarrollado por Eclectick