Després de la seva estrena a Barcelona i els muntatges realitzats a Argentina i altres països de Llatinoamèrica, la peça va rebre el Premi de la crítica al Festival Internacional de Xile el 1995, quan encara era molt incipient la percepció social del problema que suposen les violències dins de la parella. Ara que l'evolució del feminisme i la conscienciació col·lectiva han avançat, el dramaturg sentia la necessitat de reprendre aquest muntatge per adaptar-lo una mica als nous temps i posar el focus a l'abús psicològic, que continua essent difícil de detectar en relacions afectives i on hi ha un desequilibri de poder.
Va ser el mateix Peyró qui va presentar el projecte a Rafa Cruz i Gretel Stuyck, fundadors de La Màquina i intèrprets d'aquesta nova producció. “Som amics, tots tres hem passat per la icònica Sala Beckett de Barcelona, ens ha vist a l'escenari i coneixia el nostre teatre perquè havia portat aquí dues de les seves peces, Set maneres de ser Hamlet i Periferia Othelo”, explica actor. Atret per la proximitat que proporciona la petita sala allotjada al carrer Pare Jofré nº7 de València i per la química existent entre Cruz i Stuyck, l'autor i director escènic va decidir jugar a diluir els límits entre allò real i la representació per generar una experiència escènica immersiva , que permetés calar al públic el missatge d'Una pluja irlandesa.
UNA PARELLA QUE PARLA MENTRE COMPARTEIX UNA CERVESA, UN TEATRE QUE ES CONVERTEIX EN UNA TABERNA
Cruz i Stuyck són parella escènica a la seva vida professional i matrimoni en la personal. Però mai no s'havien ficat a la pell de dues persones unides per una relació on regna la violència psicològica, un maltractament subtil i constant, com el degoteig d'una pluja fina que acaba amarant-se.
Tots dos reben el públic que va arribant al teatre, transformat en una taverna on un saxofonista i un pianista interpreten en viu una composició de jazz signada pel mateix Peyró, aficionat a la música. Cadires es distribueixen sobre l'escenari, ambientat per una llum tènue, suggerent. I en aquest ambient desenfadat comença a parlar la parella protagonista. És una conversa com la que els espectadors podrien sentir a qualsevol bar. On pesa més el que no es diu que el que s'ha dit.
Entre els 40 i 50 anys, tots dos intercanvien records de la seva relació, llarga, en què no han tingut fills. Tots dos comparteixen una vida acomodada, gaudeixen de moments de lleure junts, s'interessen per la cultura… Però no al mateix nivell.
La xerrada és tranquil·la i la proposta escènica genera un ambient relaxat, on el públic pot satisfer la seva curiositat voyeur. “Tenim els espectadors al costat mentre obrim la nostra cervesa i parlem sobre el filòsof Lacan o de física… Tot és aparentment civilitzat, però es van materialitzant una sèrie d'agressions que acostumen a ser gairebé invisibles. Són coses tan subtils com, per exemple, alliçonar la teva parella tot el temps perquè creus tenir un nivell cultural superior”, explica Cruz, que lloa l'extraordinari equilibri que l'espectacle aconsegueix entre la distensió, el dolor i la profunditat.
NOUS TEMPS PER A UN PROBLEMA ANTIC
El text signat per Peyró beu fonts com Harold Pinter o Samuel Becket, recreant situacions quotidianes i senzilles. Un quadre vivent que retrata la societat que el mira gràcies a la posada en escena, dirigida pel mateix autor en col·laboració amb la companyia.
El muntatge convida el públic a traspassar el mirall, a integrar-se en escenes naturals on l'espectador va descobrint un càstig psicològic reiterat, se n'adona dels efectes, identifica el paradigma que es repeteix, sortint moltes vegades de l'àmbit de la parella per estendre's al laboral ia un altre tipus d'enllaços afectius.
En opinió de la companyia i sala valenciana, ara és el moment idoni per fer aquest tipus de peces, que ajudin a la conscienciació sobre un problema que es presenta a tot tipus d'edat i estrat social, a qualsevol país. “L'acció se situa a una taverna que podria ser de qualsevol racó del món. Intentem recrear un ambient íntim, on el públic i els personatges es resguarden de la pluja sense saber que la tempesta la porten a dins”, comenten des de La Màquina.
Per a ells va ser “un impuls visceral” acceptar la proposta de Peyró: “ens interessa molt treballar amb autoria viva perquè comentem la peça amb el dramaturg, us proposem alguns suggeriments per adaptar-la al nostre estil, treure el millor partit de l'equipament i de la intimitat del nostre teatre… Vam anar treballant junts el projecte i tot va evolucionar cap a una proposta escènica que ens despulla com a actors i com a espai de representació perquè volem que la gent prengui consciència que el que estan veient en aquesta taverna no és ficció, passa cada dia ”, assenyala Cruz.
Amb aquesta nova proposta, que romandrà en cartell des del divendres 1 al diumenge 10 de desembre, la companyia i la sala reafirmen la línia de teatre contemporània i de proximitat que mantenen des del 2017, quan van posar en marxa La Màquina. Un espai gairebé secret, amagat entre els carrers de vianants que resisteixen entre les grans avingudes de la Plaça d'Espanya i el Guillem de Castro. Un refugi on els protagonistes d?Una pluja irlandesa esperen que amaini mentre que el públic descobreix un diluvi d?emocions i realitats.
